Tinc 25 anys i estic fart de la meva vida, em sento sol, angoixat i trist, em falta amor per poder complir els poemes que escric, els que es compleixen en somnis.
No puc més sembla que m’ofegui en una piscina i jo sé que la vida i la mort són dues aliades, no vull morir, vull desconnectar de la meva rutina i anar-me cap a la natura.
(S’envà de vacances a una casa de camp en un poble petit) Tot és tan viu, és tan diferent. Ella. Aquella noia te alguna cosa diferent, té el que necessito jo, és la noia dels meus poemes. Una noia rosa amb ulls mel, un rostre pàl•lid i prima…hem transmet tanta familiaritat, tanta confiança, es tan fràgil, tan delicada…i a la vegada té tanta força, ella reflexa la meva mort, he vist l’amor de la meva vida, la persona que morirà amb mi i en l’ultima que pensaré abans de que acabi el món.
Perdoni, qui és? La núvia del teu cosí l’Héctor. El món em cau a sobre, no podia fer meva aquella dona que sortia amb el meu familiar, però tampoc podia deixar passar aquesta oportunitat, la meva única oportunitat de ser feliç. Ja ho sé! Simplement compliré el meu desig, sense fer mal a ningú.
Vaig parlar amb ella, li vaig explicar i ella em va ignorar, va pensar que era boig, que era un desgraciat de la vida que volia trencar un parella. La vaig besar i li vaig recitar un dels meus poemes, ella sense fer preguntes em va comprendre.
Ja està, ella ja havia sigut meva durant un dia, ja tenia el meu cercle de la vida complet i no tenia que fer res més a la vida. Al cercles només hem faltava viure una part de la vida que encara no sé com és, no m’ho puc imaginar. Potser hi ha àngels o dimonis, esperits o res. No ho sé….per això he de acabar el meu cercle de la vida. Adéu vida, ja t’he contemplat. Em suïcidaré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario