SER L’HOME DELS MEUS POEMES

Tinc 25 anys i estic fart de la meva vida, em sento sol, angoixat i trist, em falta amor per poder complir els poemes que escric, els que es compleixen en somnis.
No puc més sembla que m’ofegui en una piscina i jo sé que la vida i la mort són dues aliades, no vull morir, vull desconnectar de la meva rutina i anar-me cap a la natura.
(S’envà de vacances a una casa de camp en un poble petit) Tot és tan viu, és tan diferent. Ella. Aquella noia te alguna cosa diferent, té el que necessito jo, és la noia dels meus poemes. Una noia rosa amb ulls mel, un rostre pàl•lid i prima…hem transmet tanta familiaritat, tanta confiança, es tan fràgil, tan delicada…i a la vegada té tanta força, ella reflexa la meva mort, he vist l’amor de la meva vida, la persona que morirà amb mi i en l’ultima que pensaré abans de que acabi el món.
Perdoni, qui és? La núvia del teu cosí l’Héctor. El món em cau a sobre, no podia fer meva aquella dona que sortia amb el meu familiar, però tampoc podia deixar passar aquesta oportunitat, la meva única oportunitat de ser feliç. Ja ho sé! Simplement compliré el meu desig, sense fer mal a ningú.
Vaig parlar amb ella, li vaig explicar i ella em va ignorar, va pensar que era boig, que era un desgraciat de la vida que volia trencar un parella. La vaig besar i li vaig recitar un dels meus poemes, ella sense fer preguntes em va comprendre.
Ja està, ella ja havia sigut meva durant un dia, ja tenia el meu cercle de la vida complet i no tenia que fer res més a la vida. Al cercles només hem faltava viure una part de la vida que encara no sé com és, no m’ho puc imaginar. Potser hi ha àngels o dimonis, esperits o res. No ho sé….per això he de acabar el meu cercle de la vida. Adéu vida, ja t’he contemplat. Em suïcidaré.

ELS NOUS LLENGUATGES

(VERSIÓ MSN)
Pijaapii!
Amoorrdellmeuucor!
Qee tal tiaa??
Mbe y tuu??
Tambee, tiiaa et tnc qe cntar mlts cses!
Y joo! Pro esqe fa sgles qe n et veig tia!
Et vaig vure l’altre dia ¬¬buurrii! Bno q aniras a port avnturaa?? Y qee fm brraqes o chicc?
Ua….prt avnura?? No sabiaa res tiaa!
Dons sii fem prt aventuraa, pro es amb la finu! L de la diiaa ncara n es fa!
Uaa…ps nse n puk portar els papers…esqe tiaa arrbo a ls 9 i mtja!
Nse…jo tls agafu! Y et psas per la meu csa!
I com els portu:O?
Uaa es avns de dmaa ee! pq diu qe no hi ha places!
:S nse…tia deixamu a la bstia de l’aviaa avs de nar al cle!
Uaa a les 7:S?? ;) o psat per csa y emplenes alla!
Uaa no tnc tmps pq menvaig a a les 1! Si aixo te deixo les ftocopies a la bustia pq no staras siim??
Okis! Dns qedeem aixii tiaa! Pro tu deixo sotaa la portaa qe nsee on sta la bustiaaxDD!! I qe feem chicc o barraques!
Nose…les 2 cses no??
Hahaha! Okok!uenoo ya parlareem! Ah i de de parlaar amb tuu:P yaa tu sapss:P! Men vaig a menjar qee maa crideem¬¬!
Hahaha okiss pijaapii! peetoss! Aqeestt fiindee piijapii ee:P:P!
Mmm! :P:P Sisiis! peetonss cariii!! Taatimuu
(L)


(VERSIÓ CORRECTA)
Noemi.
Cristina.
Que tal estàs?
Molt bé i tu?
També, tia t’he de contar moles coses!
I jo, però fa segles que no et veig!
Et vaig veure l’altre dia burra! Aniràs a port aventura? Que fem aquest cap de setmana chic o barraques?
Port aventura? No sabia res tia!
Si port aventura, però es amb la Finucha. Lo de la Diana encara no es fa.
No puc portar els papers, arribo a les nou i mitja.
No ho sé, jo els agafo i et passes per la meva casa.
I com els porto?
Es abans de demà, perquè diu que no hi ha places.
Deixem-ho a la bústia del avia abans de anar al institut.
A les set del mati? Passa per casa meva i ho emplenes aquí.
No tinc temps perquè me’n vaig a les una, et faig fotocopies i tu deixo a la bústia, d’acord?
D’acord quedem eixís. T’ho deixo sota la porta, no ho sé on es la bústia. I al final que, chic o barraques?
Les dos coses no?
(riu) Ja en parlarem! He de parlar amb tu, ja saps de que! Me’n vaig a sopar que hem criden.
D’acord cristina. Aquest cap de setmana ‘’pijapi’’!
M’agrada! Petons cari, t’estimo.
T’estimo.

LAPIDACIÓ? INTOLERANT!

Tan avançats per algunes coses i tan primitius per altres. Segle XXI. I parlem de lapidacions! Sí, es fort, però han tornat a ressorgir les lapidacions a Iran per adulteri.
Intolerant que lapidin les dones per adulteri. En primer lloc, hi ha moltes coses importants al món perquè per tonteries matin gent! I en segon lloc m’agradaria afegir-hi una pregunta: Igualtat? Que un home tingui més d’una dona, que un home pugui enganyar la dona... ells no els lapiden! Aquesta falta d’ igualtat, raó, tolerància, consciència i culpa s’ha perdut del tot a Iran. Lapidar? Tan fort! I no només per la manera de tractar-les, sinó que també pel fet de matar, es difícil de creure que matin per una cosa així.

A Europa i a pràcticament tot el món les coses no es fan així perquè hem anat avançant socialment. I ells no ho fan perquè no volen, no perquè no poden.
Per altre part, crec que és incomparable un govern que deixa que lapidin les dones amb un govern decent amb una mica de comprensió. I el problema principal és que no avancen, sembla que s’han estancat en una forma de vida tan miserable i tan dolorosa que no poden canviar-la. Potser podríem afegir que no la canvien perquè tenen por que la dona i l’home siguin iguals!

En conclusió si les coses no comencen a canviar aviat a Iran les dones ho passen molt malament injustament i això no pot ser! Només es demana igualtat i una mica de tolerància.

ÉS MÉS QUE UNA SENSACIÓ

Aquell home és diferent, crida l’atenció entre la multitud de gent. Alt i prim. És un rostre vell i pàl·lid en una cara trista i un gran nas aguilenc. Porta el jersei esparracat amb sets als pantalons, un barret marró que sembla d’un vaquer jubilat, amb un bastó desgastat de fusta i amb unes grans botes camperes. És d’aquelles persones que només amb una mirada et transmeten confiança.

Té uns aires de rodamóns. Porta un anell d’or gegant en una de les seves grans i ferms mans i, a l’altra mà té un tic, no para de moure-la . La seva mirada és absent, però a la vegada intensa, una mirada que reflecteix saviesa i vida. És aquella sensació com si el conegués d’alguna cosa.

Camina lentament, però amb dificultat, els braços li pengen i els balanceja molt lentament . Mou el cap i observa el seu voltant com si fos l’ última vegada que ho veurà tot, hi ha moments que puja el cap i somriu al cel, quan torna a baixar-lo se li arruga el front amb cara de decepció.

La gent l’esquiva com si li tingués por i els nens el miren bocabadats , ell els mira fixament com buscant una resposta en les mirades dels joves.