Entra a l'aula, s'asseu, no diu res. Ens mira, el mirem. Primer, unes quantes rialletes sufocades, però Morrie es limita a arronsar les espatlles, i per un moment es fa un gran silenci i comencem a sentir els sons més nimis, el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels companys grassos. Alguns de nosaltres estem agitat. ¿Quan dirà alguna cosa? Ens belluguem, ens mirem el rellotge. Alguns estudiants guaiten a fora per la finestra, fent veure que estan de tornada. Això duran uns bons quinze minuts, fins que finalment Morrie trenca el gel amb un xiuxiueig: _ Què passa aquí? _pregunta. Aleshores comença lentament una discussió _que és el que Morrie havia volgut tota l'estona _sobre l'efecte del silenci en les relacions humanes. ¿Per què ens incomoda tant, el silenci? ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?
MITCH ALBOM, Els dimarts amb Morrie
NO ÉS TAN FÀCIL COM PENSEU!
Ja estic aquí, davant de tota la classe, el meu pla esta funcionant a la perfecció, la inquietud del silenci. Ara no em puc rendir. Notaran que estic més nerviós que ells? Uff….això és més complicat del que pensava. Tinc alguna cosa a la cara? No paren de mirar-me... em pensava que riurien i no pararien de parlar, però veig que no, que es mantenen en silenci. Com és possible? Em passo classes intentat que callin i ara callen. Un dels alumnes trenca el silenci: _Què fem?_pregunta. No puc parar de suar, s’adonaran de la meva inquietud. El moment més difícil ja l’estic passant, espero que ningú més pregunti res perquè la mirada fixa de l’alumne preocupat amb ganes de treballar m’estressa més del que em pensava. M’ho estic passant bé en veritat. Hauria de fer aquest exercici més sovint, que monos que estan tots calladets i quin mal tràngol els estic fent passar! Uff....y ara és posen a parlar un grupet d’alumne. Anotaré alguna cosa a l’agenda així els intimidaré més pensant que és alguna classe d’exercici i estic posant notes. Així
callaran.
