Té uns aires de rodamóns. Porta un anell d’or gegant en una de les seves grans i ferms mans i, a l’altra mà té un tic, no para de moure-la . La seva mirada és absent, però a la vegada intensa, una mirada que reflecteix saviesa i vida. És aquella sensació com si el conegués d’alguna cosa.
Camina lentament, però amb dificultat, els braços li pengen i els balanceja molt lentament . Mou el cap i observa el seu voltant com si fos l’ última vegada que ho veurà tot, hi ha moments que puja el cap i somriu al cel, quan torna a baixar-lo se li arruga el front amb cara de decepció.
La gent l’esquiva com si li tingués por i els nens el miren bocabadats , ell els mira fixament com buscant una resposta en les mirades dels joves.
